Tu també ho hauries fet. Comprenent a Lance Armstrong

En moltes ocasions se’ns fa més fàcil observar les actituds dels demés des de la qualificació que no pas des de la comprensió. És a dir, de forma automàtica tendim a jutjar una actitud com a bona o dolenta en comptes d’intentar comprendre el perquè d’aquesta actitud. En aquest sentit, possiblement la majoria de persones jutjaran a l’ex-ciclista Lance Armstrong com un trampós i un mentider, i pensaran que elles mai es doparien. Sento ferir la vostra autoestima si us dic que segurament vosaltres hauríeu fet el mateix en la seva situació. I us explicaré el principal motiu pel qual seria així.

Primer de tot, estic en contra del doping. Segon, aquest post no pretén justificar l’ús de substàncies dopants. Aclarit això, continuo.

Durant molts anys vaig practicar waterpolo a nivell amateur. El waterpolo és un esport dur on la “picardia” hi té molt de pes. Sovint s’agafa els rivals pel banyador, es fingeixen o s’exageren les faltes al mínim contacte i, en definitiva, s’intenta treure profit de conductes antireglamentàries. Això ho saben tots els jugadors i s’accepta com a part del joc. És a dir, es permet i forma part de la CULTURA d’aquest esport.

Una altra de les meves aficions més recent és el pàdel. En el pàdel prima l’honradesa davant les jugades no permeses. Així, és molt comú veure tant en partits d’aficionats com de professionals com els jugadors paren el joc quan han fet alguna acció antireglamentària, tot i que els rivals o el jutge no l’hagin apreciat (per exemple quan la pilota frega lleugerament la roba o una part del cos del jugador). De fet, una conducta d’engany o picardia estaria mol mal vista en aquest esport i penalitzada pel seu entorn social.

Així doncs, quin és el motiu pel qual la mateixa persona intenta enganyar l’àrbitre quan practica un esport i llavors és sincera en un altre esport tot i que això li suposi perdre avantatge?

Com és possible que les tanganes siguin tan freqüents en el futbol i en canvi en un esport de major contacte com el rugby se’n donin tan poques? Els jugadors de futbol són més conflictius que els de rugby?

Doncs bé, tal i com veiem en els exemples que he posat, és la cultura de cada esport la que condiciona el nostre comportament, sovint sense que ens en donem compte.

Què passava en el ciclisme professional fins fa ben poc? Doncs que en l’elit el dopatge formava part de la seva cultura. Així, es tractava d’una pràctica normalitzada que es portava a terme des de feia moltes generacions, fins el punt que els equips professionals tenien un metge que controlava el seu subministre.  Això queda clar en el magnífic reportatge “INFORME ROBINSON. DAVID MILLAR Y EL DOPAJE”, on l’ex-ciclista David Millar explica sense pèls a la llengua com ell mateix i els seus companys es dopaven, com tots els professionals ho sabien i ho mantenien en secret per tal que no sortís del seu entorn (llei del silenci o “omertà”), tot i que era inevitable que això passés tard o d’hora. Així doncs, mentre que per a la societat en general el doping era i és una pràctica inacceptable, en la subcultura de la que formaven part els professionals del ciclisme era quelcom normal i acceptat. És a dir, en aquest entorn no estava mal vist dopar-se. De nou, doncs, les normes culturals imperants en aquest esport acaben afectant el comportament dels seus practicants.

Ara pregunta’t: Què et fa pensar que en les mateixes circumstàncies (en un entorn cultural on dopar-se està acceptat i tothom ho fa) tu no t’hauries dopat? Hauries renunciat a ser un professional del ciclisme?