La meva experiència Vipassana

Curs de meditació de 10 dies en una residència a Santa Maria de Palautordera. Seguint una sèrie de normes: no parlar amb ningú (ni fer gestos) fins el desè dia, cap contacte amb l’exterior (sense mòbil, llibres, Internet, TV…), aixecar-se a les 4h de la matinada, menjar vegetarià, homes i dones segregats, 11 hores al dia de meditació, prohibit mentir, robar, matar qualsevol animal, el sexe i l’alcohol. És un curs gratuït finançat per les donacions voluntàries dels antics estudiants.

Arribada el dia abans de començar: ens reunim tots els participants del curs. 30 homes i 30 dones. Podem parlar abans que comenci el curs. Gent de moltes parts del món: Escòcia, Finlàndia, Estats Units, Luxemburg, França, Alemanya, Argentina, Perú, San Sebastián, Eivissa, Córdoba, Cádiz, Barcelona… Tinc la sensació de trobar-me com en una espècie de Gran Hermano, o a l’inici d’una pel·lícula on es van caracteritzant els diferents protagonistes.

Al grup hi ha persones que porten molts anys meditant, altres d’iniciats i algun, com jo, que van a provar l’experiència. Som pocs els que no hem meditat mai i no sabem el que és. Ho comento i alguns em miren estranyats: “Pues empiezas fuerte eh?”. Entenc que serà una experiència dura. Els que repeteixen expliquen que a cada curs hi ha algú que abandona. “A veure si sóc jo un d’aquests” comento per treure’m pressió, però en el fons confio en aguantar tots els dies. Entrem a la primera sessió de meditació i comença el “noble silenci”.

Primer dia: comencem a les 4:30h. Asseguts sobre un coixí, es tracta de focalitzar tota l’atenció en la respiració, com entra i surt l’aire de les fosses nasals. No em puc concentrar més de 5 segons seguits. Em vénen al cap pensaments i històries i sento ansietat per no poder desconnectar i concentrar-me, i per no poder explicar el que em passa. Afloren preocupacions del passat i expectatives, desitjos i projeccions del futur que impedeixen centrar-me en la respiració. Penso que no estem acostumats a estar gaire estona en un ambient sense estímuls i on només estem amb nosaltres mateixos.

No és fàcil mantenir-se en la mateixa postura i comencen els dolors a l’esquena i lumbars. Penso que m’hauria d’haver preparat millor i no haver anat a jugar a pàdel el dia abans de començar, perquè tinc les lumbars destrossades.

M’ha tocat dormir a la llitera de dalt. Tinc una aranya i la seva tela al sostre, a poca distància dels peus. “Prohibit matar qualsevol ésser viu”. El meu company de llitera és de Barcelona. Tan sols ens vam presentar el primer dia. Noto per detalls que és una persona molt nerviosa i això m’irrita. Em vaig fent una imatge de com deu ser ell i la seva vida. No m’hi sento connectat, però aquest sentiment anirà canviant al llarg dels dies.

Segon dia:  el cos es rebel·la pels canvis que està patint i em fa mal tot. La ment també es rebel·la i em vénen al cap excuses per fugir. “On collons m’he anat a ficar?”. L’últim dia, parlant amb els companys observo que els hi ha passat el mateix. Al cap d’uns dies reflexiono i entenc que es tracta d’un mecanisme de defensa, ja que el cos i la ment entenen que els canvis que els han tret de la zona de confort posen en perill la seva integritat i donen senyals perquè les coses tornin a ser com abans.

A la sala de meditació no puc evitar obrir els ulls de tant en tant per observar els companys. No hauria de ser així però s’estableix una mena de competència entre nosaltres per veure com aguanta cadascú les sessions. L’últim dia alguns companys comenten que amb el soroll del caminar ja sabien qui abandonava la sala. En Phil, el company escocès d’uns 40 anys que tinc a la meva dreta, és com una estàtua i aguanta immòbil totes les hores a la sala. Em provoca admiració i em motiva per seguir aguantant els dolors.

Penso que tinc alguna contractura seriosa a l’esquena, però admeto que em reconforta veure com els companys deuen estar passant el mateix que jo, perquè no paren de fer estiraments. Aquesta nit somio que vaig al massatgista.

Tercer dia: noto com cada vegada tinc més capacitat de concentració. Ja no em vénen al cap pensaments intrusius i em puc focalitzar completament en la respiració. Ni durant les hores de descans la ment em viatja cap al passat o el futur. És com si fos incapaç de centrar-me en res més que el present i això em sorprèn.

Durant un descans es senten els plors d’un company, però ningú diu res. És el noi de Luxemburg, i més tard el veig parlant amb el responsable del grup. A l’hora de dinar el tinc a prop i riu sol. Es tira un rot que tothom sent, però ningú reacciona. L’endemà el veig caminant descalç pel jardí i perseguint ocells. Penso que se li ha anat la bola, però al final aguanta tots els dies com tot el grup. L’últim dia puc parlar amb ell i certament és una persona ben curiosa i expressiva. Potser el seu comportament era fruit d’una necessitat d’expressar i compartir emocions. Gràcies a aquesta anècdota entenc la norma de no poder-nos comunicar amb ningú, perquè la seva imatge perseguint ocells em dificulta la concentració durant les meditacions.

Quart dia: comença la instrucció en la tècnica vipassana. Es tracta d’observar les diferents sensacions del cos seguint un cert ordre, sense interpretar-les o jutjar-les com a agradables o desagradables. Equanimitat, és a dir, experimentar les sensacions sense reaccionar a elles amb cap pensament, sentiment o emoció. Si sorgeixen pensaments s’han de deixar passar acceptant-los sense frustrar-se. En resum, l’ensenyament consisteix en diferenciar entre la sensació corporal per una banda, i la valoració que fa la ment d’aquesta sensació com a positiva o negativa per l’altra. Considero que es tracta d’una explicació amb base científica, i ho relaciono amb la hipòtesi del marcador somàtic de Damasio que s’estudia al grau de psicologia.

Gràcies a la tècnica aconsegueixo estar intensament concentrat. Em focalitzo en el dolor a l’esquena i aconsegueixo sentir-lo sense reaccionar i experimentar patiment. Quan acaba la sessió sento alegria per haver pogut trencar per unes hores amb aquest patró mental inconscient. Penso que aquesta seria una gran eina pels que fan esports de resistència.

Abans d’anar a dormir ens passen un discurs sobre la filosofia budista. Pel budisme la desventura (desdicha) és fruit de l’adhesió (apego) que tenim a les experiències agradables i l’aversió que tenim a les desagradables, cosa que ens genera patiment i ens impedeix acceptar i viure el moment tal i com és. Aquestes experiències ens provoquen sensacions en el cos, que la ment valora com a positives o negatives de forma inconscient. Amb la pràctica de la tècnica es pretén trencar aquest patró mental, per tal de no rebutjar ni desitjar sensacions o experiències i acceptar-les tal i com són. És a dir, no reaccionar amb adhesió davant les situacions agradables, ni amb aversió davant les desagradables, i ser conscients de la seva impermanència.

Cinquè dia: no he pogut dormir en tota la nit. El roncar dels companys se m’ha ficat dins el cervell i m’ha estat impossible. Mentrestant reflexiono com ha sigut possible que al llarg de l’evolució no hagi desaparegut una cosa que no serveix per res, només per emprenyar i no deixar dormir els que es troben a prop. L’endemà el primer que faig quan veig al responsable del grup és demanar-li uns taps.

Comencen les sessions de “ferma determinació”. Es tracta de 3 sessions al dia d’una hora de durada cadascuna, en les que ens hem de mantenir immòbils, sense obrir els ulls, les cames o els braços. L’objectiu és enfortir la concentració i la força de voluntat. La primera sessió és una tortura per mi. Sembla com si els segons s’hagin convertit en minuts i els minuts en hores. He esmorzat massa i això em passa factura (ja ens havien avisat). Però amb suor i patiment l’aconsegueixo acabar sense moure’m.

Fins el novè dia: els dies passen lentament. Al llarg de les sessions de meditació la ment es va tornant molt més sensible i és capaç d’experimentar sensacions que abans no podia. Descobreixo que tinc més sensibilitat a la dreta del cos. En les sessions de “ferma determinació” em puc concentrar intensament i en algunes tinc la sensació de poder aguantar hores i hores immòbil sense patir. Els últims dies l’esquena està millor i per aquesta raó pel matí tinc problemes per concentrar-me perquè em ve son mentre medito.

Tots els vespres ens van passant discursos sobre la filosofia budista i la vida de Buda. Els discursos són molt crítics amb la resta de religions pel fet de tenir estructura, litúrgia i dogmes. De fet, davant la meva sorpresa, les tracten de sectes ja que t’obliguen a seguir els seus dogmes per assolir la salvació. En aquest cas penso que es compleix la frase de “veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga a l’ull d’un mateix”. Si un intenta ser objectiu és fàcil observar com el budisme també té dogmes (tot i que menys) ja que, si no es segueixen, tampoc es pot arribar a la il·luminació. “Abstenir-se de matar qualsevol ésser viu”, “Abstenir-se de prendre qualsevol tipus d’intoxicants” (què és un intoxicant? El verí està en la dosi), “Abstenir-se de dir mentides” (ni pietoses?), “Abstenir-se de mantenir una conducta sexual inadequada” (què és una conducta sexual inadequada?). Igualment, hi ha discursos que parlen de la vida de Buda com si fossin fets històrics. En canvi, hi ha altres discursos que trobo molt positius perquè defensen el centrar-se en un mateix. Davant dels problemes tendim a buscar les causes fora de nosaltres, i això ens impedeix entendre les nostres debilitats i créixer.

Durant els descansos camino pel jardí o m’estiro al llit. Gairebé sempre que m’estiro m’acabo adormint, i en dues ocasions em passa una cosa que no recordo que m’hagués passat mai. Tinc un somni que fa gràcia i em desperto rient. Ho interpreto com la manifestació d’una necessitat d’expressar emocions, després de tants de dies sense poder-ho fer.

Desè dia:  a les 10 del matí s’acaba el “noble silenci”. Hi ha unes ganes enormes de parlar amb els companys i compartir les vivències. Aquest dia els conec més a fons i els motius que els han portat a fer el curs. Hi ha persones molt ficades dins del món de la meditació, altres amb un esperit més pràctic, i altres que tenen problemes personals i el curs els serveix de motivació per tornar a començar de zero.

Tots aquests dies m’he fet una imatge de com són els companys. En alguns veig que la meva idea era encertada, però n’hi ha d’altres que són diferents al que em pensava. Un company em diu que es pensava que jo era esportista d’algun tipus d’art marcial, per la disciplina que em veia. Em sorprèn que em veiés disciplinat.

El meu company de llitera m’explica una mica la seva vida i és complicada, tal i com m’imaginava. S’ha separat dues vegades, té fills a diferents ciutats, una empresa en fallida… Durant tots aquests dies li he agafat estima, tot i no haver-nos comunicat. Potser perquè intuïa la seva situació.

El noi més graciós del grup ha vingut des de Cadis. Va començar a venir a peu i fent autoestop, i va arribar amb una bicicleta que va trobar-se o li van donar. Ara pregunta com anar cap al País Basc. La seva manera de viure és totalment diferent a la de la majoria de nosaltres, que busquem seguretat amb tot allò que fem. Però potser això ens impedeix viure la vida més intensament tal i com fa ell.

Entre els companys coincidim en algunes coses. Una d’elles és en la gran quantitat de somnis que hem tingut aquests dies. Hi ha un psicoanalista en el grup que no dóna l’abast interpretant-los. La majoria de companys també ha patit insomni. Fins i tot una persona diu que s’ha passat 5 nits en blanc i les altres tampoc ha dormit gaire bé. No sé si sentir-me afortunat.

Continuen les sessions de meditació, però se’m fa molt difícil concentrar-me després d’haver compartit tantes històries. Comencen a venir les ganes de tornar a casa.

Ens passem tot el dia parlant fins ben entrada la nit. L’endemà hi ha cares d’alegria per haver viscut l’experiència i per tornar amb la família. Abans, però, entre tots hem de netejar les instal·lacions. Un cop acabem recupero el mòbil, targeta de dèbit i claus del cotxe. És com el símbol de tornar a la vida moderna després d’un parèntesi de deu dies.

Si has arribat fins aquí i t’han vingut ganes de viure l’experiència, oblida tot el que has llegit i viu-la a la teva manera sense que la meva vivència et condicioni.